Soc un home que ha perdut la seua memòria, potser mai la vaig tindre bé,
potser els anys l’han anat arrossegant com un cuc les fulles de morera.
Els records van quedant-se com si foren l’últim gemec d’un malalt que
agonitza i sols es pot sentir a cau d’orella. Soc un home sense arrels o
si de cas, amb unes arrels poregoses que mai s’enfonsaren en la terra.
He perdut la memòria i no sé escriure en la meua llengua, estic
desmemoriat i avergonyit perquè cada dia els records es fan més foscos,
més estranys, com si pertanyeren a un altre que no soc jo o millor dit,
al jo que era abans, al que era de menut. Només eixos records es queden
en mi.
Mon pare va morir el 7 d’abril, però pareix que han passat
anys. No puc recordar-lo com era, quasi no puc sentir la seua veu,
estic perdent-la i en fa por. Recorde perfectament quan anàvem en la
moto, una Ducati 50, els caps de setmana, a espigolar ametles, assegut
davant al depòsit, encontràvem un niuet i cridàvem: “pelaes o peludes?” i
réiem i tornàvem a casa en mig sac, fent cantar el motor de la moto amb
el nostre cant. Tinc present com si fora ahir mateix els matins a
l'horta del Llombo, on anàvem a traure pedra o a aclarir les
bresquilleres i algun matí, ell i els veïns de bancal m’enviaven per
cervesa i quan tornava, mentre que ells bevien jo escoltava les seues
històries. “Xiquet ves a per un altra cervesa” Tot això puc recordar-ho,
però no recorde la seua veu. Sí puc sentir les paraules i els acudits
mil vegades repetits ("En un cau de conills el que fan els pares fan els fills") , les històries de la família, el seu orgull d'haver
construït una, des de la misèria, des de zero, les tres finques que
anomenà quan ja estava morint-se, però el so del seu parlar en resulta
llunyà. Veig fins i tot la seua imatge un poc emboirada, amb les
arrugues de vell i de llaurador, puc vore’l amb la boina negra, però ja
quasi mai pense amb ell, oblide pensar-lo, he oblidat el so de la seua
veu, potser un poc ronca, però no estic segur. Soc un home a qui la
memòria li fa aigües, aigües térboles, tremoloses, enfosquides on
s’enfonsen els records més volguts i no té remei.
La tardor de la vida fa que perdem els records per a començar a ser recordats.
Si ahora no tienes tiempo, déjalo para otro rato. Esto es sólo para los momentos de entrevida.