No volia escriure. Esta vesprada he plorat prou com per a no necessitar buidar més el cor, però hi ha tant perquè plorar que estic ací enfront del teclat. M'he adonat amb eixa angoixa, que ningú dels que allí estàvem i dels que no han pogut estar, que no faltava ningú. Mª. Ángeles ha convocat amb la seua absència a tota la família. Ni els majors que se n'anaren davant han deixat de fer-se presents. A ells els plorarem d'altra manera, els acomiadarem desitjant-los un bon viatge i agraint-los el seu esforç per construir-nos. A Mª. Ángeles no la volíem deixar anar perquè ens pareixia massa prompte, lluitàvem impotents contra l'evidència i ho féiem enmig d'esta surrealista distància imposada.
I malgrat no poder abraçar-se i besar-se, vos he sentit molt a prop.
Tantes vegades que hem estat junts, tantes vegades que hem pensat que teníem una gran família i mai no ho havia vist tant clar com hui. El dolor ens fa patir, però també ens fa grans, ens fa créixer, fa que els ulls pugen vorer amb claredat els detalls que la quotidianitat ens amaga.
En sent més Estudiant que mai i ara sé, que mentre un de nosaltres estiga present, ningú mai faltarà.
La Oreja de Van Gogh - Mi Pequeño Gran Valiente