LA MEMÒRIA TÉRBOLA

   Soc un home que ha perdut la seua memòria, potser mai la vaig tindre bé, potser els anys l’han anat arrossegant com un cuc les fulles de morera. Els records van quedant-se com si foren l’últim gemec d’un malalt que agonitza i sols es pot sentir a cau d’orella. Soc un home sense arrels o si de cas, amb unes arrels poregoses que mai s’enfonsaren en la terra. He perdut la memòria i no sé escriure en la meua llengua, estic desmemoriat i avergonyit perquè cada dia els records es fan més foscos, més estranys, com si pertanyeren a un altre que no soc jo o millor dit, al jo que era abans, al que era de menut. Només eixos records es queden en mi.

   Mon pare va morir el 7 d’abril, però pareix que han passat anys. No puc recordar-lo com era, quasi no puc sentir la seua veu, estic perdent-la i en fa por. Recorde perfectament quan anàvem en la moto, una Ducati 50, els caps de setmana, a espigolar ametles, assegut davant al depòsit, encontràvem un niuet i cridàvem: “pelaes o peludes?” i réiem i tornàvem a casa en mig sac, fent cantar el motor de la moto amb el nostre cant. Tinc present com si fora ahir mateix els matins a l'horta del Llombo, on anàvem a traure pedra o a aclarir les bresquilleres i algun matí, ell i els veïns de bancal m’enviaven per cervesa i quan tornava, mentre que ells bevien jo escoltava les seues històries. “Xiquet ves a per un altra cervesa” Tot això puc recordar-ho, però no recorde la seua veu. Sí puc sentir les paraules i els acudits mil vegades repetits ("En un cau de conills el que fan els pares fan els fills") , les històries de la família, el seu orgull d'haver construït una, des de la misèria, des de zero, les tres finques que anomenà quan ja estava morint-se, però el so del seu parlar en resulta llunyà. Veig fins i tot la seua imatge un poc emboirada, amb les arrugues de vell i de llaurador, puc vore’l amb la boina negra, però ja quasi mai pense amb ell, oblide pensar-lo, he oblidat el so de la seua veu, potser un poc ronca, però no estic segur. Soc un home a qui la memòria li fa aigües, aigües térboles, tremoloses, enfosquides on s’enfonsen els records més volguts i no té remei.

   La tardor de la vida fa que perdem els records per a començar a ser recordats.