(Homenatje al meu amic Manolo)
Elies / Kavafis "Itaca" del CD "La luz de Itaca"
No escric normalment en Valencià perquè malauradament no domine la llengua que parle, però no sabria escriure açò d’un altra manera. No sé si el corrector de l'ordinador em farà alguna més grossa de les que jo faria sol (no ho tingueu en compte, sols tinc el grau mitja).
El meu amic es deixa la feina de diari (és a dir, es jubila) i reprèn un altre tipus de feina menys convencional. Ell diu que a la seua vida li ha arribat el cap de setmana. Entenent que la infantesa és una mena de dilluns i els següents son una successió de dies de treball fins arribar al moment del cap de setmana. M’agrada molt eixa comparació i eixe estil de viure. És un home amb seny i cal ficar atenció al que diu, per tant vull aplicar me la lliçó.
El temps de la vida acotat pels set dies de la setmana. Passem el dilluns casi sense voler, el dimarts corre com una llebre perseguint un dimecres que fuig de nosaltres. Quan arribes al dijous te'n adones que cal posar el fre, no és que no tingues bons records dels dies que han passat, és que per més que volgueres no tornarien i això et fa seure a la voreta del camí i pensar que vols fer l'endemà. Si la vida t’ha tractat bé potser el dijous es un bon dia per a canviar el ritme, no vol dir renunciar al que has viscut o fer-li costat a tot allò que ha segut el teu món i la teua gent. La qüestió és que el divendres està ahí mateix i no cal esperar a que la vida et done algun avís i de sobte s’encenga la llumeneta taronja abans que decideixes fer allò que alguna vegada havies pensat. El dijous i el divendres tenen que ser els dies del canvi, de les decisions atrevides que encaren el cap de setmana amb ganes i amb un projecte nou. En arribar al dissabte m’agradaria estar com ell, que en quedaren encara moltes coses per fer i sobre tot moltes ganes per fer-les.
Desitge que al cap de setmana faça bon temps i pugem eixir al carrer, no volguera que una mala tempesta llançara a perdre el somnis per complir. Ningú és amo del temps i ja sabem que al nostre poble la pluja no sap ploure (com diu Raimon), encara que t’encomanes a Santa Barbara si et toquen trons t’has fotut.
Per tant com diuen a la terra: Manolo gaudeix molts anys d’aquest cap de setmana merescut i que jo ho puga veure.
Carpe diem.
Namasté.